Reflexió sobre l'educació

2. Video: Miguel Àngel Santos Guerra

Després d'escoltar la metàfora que fa Miguel Àngel Santos Guerra sobre l'educació, m'he quedat cinc minuts en silenci, pensant. Pensava molt ràpidament en moltes coses. Primer en una afirmació rotunda: estic totalment d'acord amb la idea que transmet la metàfora de l'aigua. Segon, una pregunta que voltava i voltava pel meu cap: com puc jo posar en pràctica aquest concepte en la meva pràctica diària, quan el sistema educatiu i la meva manca de formació en aquest sentit m'ho posa tan difícil? Penso sobre el que diu Santos, que l'educació no és la transmissió i l'acumulament de conceptes, sinó el saber com trobar-los, com fer-los servir i com compartir-los. Sovint, premiem als alumnes que saben més, en el cas de l'esenyament de la llengua anglesa, posem millor notes als alumnes que omplen millor els buits en un examen, però ens oblidem que només estem "omplint el got" i que no els estem indicant on poden trobar les paraules que no saben per omplir els buits, és així realment com s'ha d'ensenyar?

Pel que fa al concepte d'escola com a reproductora o transformadora, està clar que segons Santos l'escola ha de poder canviar les societats per a millor, educant des de l'esperit crític (constructivament) en qualsevol situació i no reproduint sempre els mateixos patrons. Aquest fet em fa pensar que de vegades tendim a ensenyar hàbits, valors i normes de la manera que nosaltres pensem és la millor o més correcte, però no ajudem a que els alumnes vegin per ells mateixos com és la situació, que és el que creuen han de fer i analitzar les conseqüències. També el fet que l'escola es consideri com reproductora em fa pensar molt en política, en ideologia i també en religió. Fent que l'eduació sigui una simple transmissió de coneixements, valors, hàbits i normes fem de l'esenyament un fet subjectiu limitant-nos només a la transmissió d'aquests des de el nostre punt de vista i no ajudant, un altre cop, a l'alumne a crear la seva pròpia visió de les coses.
Per una altra banda, trobo molt encertada la idea de què l'escola s'ha simplificat, amb paraules de Santos "El regne de lo cognitiu", valorant només els nostres coneixements sobre les matèries que hem estudiat o hem d'ensenyar i no valorant altres aspectes com la resolució de problemes, l'esperit crític, l'amor pel que fem o volem fer i en cap cas es valora cap aspecte afectiu o emocional. També, la manera com parla de la intel·ligència em fa recordar altres textos que he llegit i m'han fet pensar en aquest concepte, com per exemple, les diferents maneres de veure el concepte de la intel·ligència en diferents parts del món. En algunes societats de asiàtiques, sovint valoren la intel·ligència no com la gran acumulació de coneixement sinó com l'ús que se'n fa d'aquest coneixement en el rol social que desenvolupa cadascú. No és més intel·ligent qui sap més coses sinó qui desenvolupa la seva tasca dins la societat més intel·ligentment.

No és un punt a analitzar de la tasca, però crec important mencionar la història que Santos explica sobre una mestra que li va enviar una carta. Aquest punt m'ha fet reflexionar molt. Tinc 24 anys i adoro la meva feina, no vull fer una altra cosa a la meva vida que no estigui relacionada amb l'ensenyament, però tinc por de veurem, en el futur, escrivint una carta com la que ell explica. És un fet que sovint em preocupa i crec que a molts altres mestres també.

"El problema principal no es el problema, el problema principal es como vivimos el problema". Aquesta és una frase que diu Santos i que em sembla impossible no citar en la meva reflexió. Aprenem més esbrinant com solucionar un problema que del problema en si. I aquest fet no només es pot aplicar a l'ensenyament o l'aprenentatge sinó o a qualsevol aspecte de la nostra vida. És per aquest darrer motiu que penso que és la nostra obligació aplicar aquesta filosofia a les aules ja que tot i que els nostres alumnes aprenguin tots els continguts de les nostres programacions i siguin brillants, quan acabin la seva etapa escolar potser no necessiten aplicar mai algun d'aquests conceptes, però el fet d'aprendre a enfrontar-se a problemes i saber solucionar-los de la millor manera possible, serà un aprenentatge que els ajudara durant tota la vida.

L'últim punt a analitzar i reflexionar és el canvi en la selecció i formació del professorat. Haig de dir que aquest ha estat el més difícil de tots, i en ser l'últim que en Santos comenta, és el punt que m'ha deixat més pensativa i alhora més angoixada. Estic totalment d'acord que s'ha de començar per aquí i també crec que no es valora suficientment la responsabilitat i paper que tenen els mestres dins d'una societat. Qui no ha sentit la frase que Santos diu citant Bernard Shaw "Quien sabe hace y quien no enseña"? sinó aquesta, alguna molt semblant. Penso que el sistema de formació del professorat i la seva selecció no és l'adequat, sovint trobem mestres que mai han volgut ensenyar però que desenvolupen aquesta tasca perquè no han tingut altres opcions millors o perquè pensen que és una opció fàcil. Aquest fet, a més de provocar una mala pràctica per part d'aquestes persones, sovint desmotiven altres mestres que veuen la seva feina poc valorada.


Acabo la meva reflexió amb algunes preguntes que em faig a mi mateixa i que al principi d'aquesta reflexió ja em feia: Com puc jo posar en pràctica tots aquests conceptes? Com puc jo com a mestra d'anglès transmetre aquests conceptes si formo part d'un sistema que el que em transmet a mi i m'exigeix (a la pràctica) és totalment el contrari?

Seguiré reflexionant sobre tot això. 



Com a punt final de la meva tasca m'agradaria compartir dos videos. El primer és una part d'una entrevista que Eduard Punset li va fer a Roger Schank. Segons Schank, el sistema educatiu implantat en les societats "desenvolupades" està totalment equivocat. L'entrevista sencera és molt llarga, però aquí us penjo la part que tracta sobre l'ús de les noves tecnologies en l'educació. Tota l'entrevista és molt interessant, però aquest tema en concret m'ha fet reflexionar molt. En el meu cas, sóc la coordinadora d'informàtica de l'escola i estic fent un seminari sobre les TAC i comparar la visió de Schank amb el que aprenc al curs m'ha fet pensar bastant. No se si Schank té la raó absoluta, però m'ha fet pensar molt en com estic ensenyant i crec que aquest és l'objectiu de la tasca. Aquí teniu el video:

Aquest segon vídeo simplement ens mostra la increïble influència que, no només els mestres, sinó els adults en general (pares, mares, avis, germans, etc..) tenim en els nens i nenes. Com les nostres accions poden determinar les reaccions i comportaments que aquests nens poden imitar en el futur quan siguin adults. M'ha semblat una manera curta però directa de veure aquest concepte.També m'ha fet reflexionar i adonar-me que simples coses que fem a la nostra vida diària (pegar no, però parlar per telèfon, cridar mentre conduïm o fumar davant dels nens) poden representar conseqüències molt negatives en els infants. Aquí està el vídeo: