Lunes, 18 Octubre 2004
Primerament, disculpar-me pel meu retard a l’hora de penjar la meva tasca. Tot i que l’article el vaig llegir ja fa dies, no havia tingut temps per poder fer la reflexió que mereix.
He de dir que he gaudit molt llegint aquest article, igual que quan vaig haver de comentar un altre sobre la intel·ligència. Aquest article és una entrevista a Mario Alonso Puig, cirurgià general i de l’aparell digestiu a l’Hospital de Madrid.
En aquesta entrevista es parla sobre el fet que s’estigui demostrant que les emocions poden afectar i influenciar un estat físic, fet que fins ara es quedava en mons filosòfics.
Mario Alonso Puig comenta “Puedo atestiguar que una persona ilusionada, comprometida, i que confía en sí misma puede ir mucho más allá de lo que cabría esperar por su trayectoria.” Considero aquesta primera resposta molt potent. Puc treure’n varies conclusions d’aquesta reflexió. No obstant, la idea que més em voltava pel cap tot just d’haver llegit aquesta frase és que, sovint, judgem als nostres alumnes (i a les persones en general com els companys) a partir d’unes capacitats intel·lectuals (o a partir de les capacitats intelectuals que nosaltres considerem que tenen), sense tenir en compte altres aspectes, com per exemple, el grau d’autoestima o confiança en ells mateixos/es.
Per una altra banda, després d’haver fet el taller i llegir aquest article, me n’adono que sovint, enfoquem l’educació i la nostra pràctica docent només desde l’ensenyament de continguts, valors i normes i que deixem totalment de banda l’ensenyament de les emocions i el seu control, abans ni tan sols m’havia plantejat aquest aspecte. Crec que aquest fet es deu a que a nosaltres tampoc ens ho varen ensenyar i que per tant tenim quasi el mateix desconeixement d’aquestes que els nostres alumnes. L’única diferència que hi podria haver és que sent més grans, hem pogut viure una sèrie d’experiències que han ajudat a l’aprenentatge i control de les emocions, sovint d’una manera autodidacta.
No obstant, intentant començar a posar en pràctica amb mi mateixa la Psiconeuroinmunobiología i tractant d’enfrontar-me a la por de sortir de la zona de confort( penso que sovint el fet d’autocompadir-nos ens fa sentir més conformes i segurs de nosaltres mateixos davant les situacions que desconeixem i per tant en les quals ens sentim incòmodes), vull fer un comentari positiu.
Avui en dia, l’educació emocional ja no sona com allò totalment desconegut,i tot i que la majoria de persones no sabem realment que és, estem molt més oberts a considerar la importància de les emocions en la vida diària, i per tant la importància que té poder transmetre-les a l’escola. Penso que és primordial que els docents ens enforcem en aprendre nous conceptes i que no ens limitem a reproduir el tipus d’ensenyament que varem rebre, obrint pas així a noves consideracions i pràctiques.
Alhora, en aquest cas, no tan sols ajudariem als nostres alumnes a formar-se com a persones, com a millor persones, sinó que nosaltres mateixos ens podriem enriquir fent així una societat en general millor. El coneixement i control de les nostres emocions ens ajuda a viure millor, a ser més feliços i a fer més feliços a aquells que ens envolten.
Realment me n’adono de la importància del tema que estem parlant i torno al principi del meu comentari, una persona ilusionada, comprometida i que confia en ella mateixa pot anar molt més enllà que el que podríem esperar a diferència d’algú que simplement es limita a desenvolupar només les seves capacitats intelectuals centrades en l’acumulació de coneixements teòrics sobre un tema.
Potser, si el tractament de les emocions s’haguès treballat i estudiat abans, ara no tants adults haurien de demanar l’ajuda de professionals per poder aprendre a expressar i a entendre totes les frustracions que la vida frenètica, i m’atreveixo a dir boja, d’avui en dia ens aporta, les quals fins ara podia considerar inevitables.
Conclueixo el meu comentari amb una frase que Mario Alonso Puig diu a l’entrevista i que m’ha fet pensar en tot això mirant cap a una direcció que sovint oblido que existeix: “Si nos aceptamos por lo que somos y por lo que no somos, podemos cambiar. Lo que se resiste persiste. La aceptación es el núcleo de la transformación.”
Penso que la meva manca de coneixement i control de les meves emcions m’han dificultat l’elaboració del meu comentari ja que sovint moltes emocions, pensaments, preocupacions, interrogants i inquietuds passen pel meu cap a gran velocitat sense que jo pugui assimilar-les i acceptar-les i conseqüentment reproduir-les adequadament. Com a mínim, he descobert aquest món emocional i penso treballar en aquesta direcció positivament i amb convicció i així doncs, “entrenar la meva ment”.
Gràcies pels teus treballs i aportacions, espero que el curs hagi estat profitós. Endavant.
ResponderEliminar